Mètodes biològics per al control de plagues

En articles anteriors parlàvem de les mesures d’higiene i sanejament del medi i també dels mètodes mecànics i físics. En aquesta entrada relacionarem els mètodes biològics, usats també dins les estratègies de pràctiques de control i prevenció integrals de plagues. Totes aquestes metodologies són molt útils i s’apliquen abans de recórrer a l’ús de productes químics, més nocius per al medi i per a les persones, i per als quals cada cop hi ha més restriccions.

Els mètodes biològics que es fan servir per a prevenir i combatre les plagues són l’ús de depredadors i paràsits, les toxines d’organismes amb funció insecticida, els insecticides bioracionals i les feromones.

Pel que fa als depredadors i paràsits, maten o danyen l’espècia considerada com a plaga. En el cas dels depredadors poden ser ocells, altres vertebrats, insectes, etc., mentre que en el cas dels paràsits són virus, fongs i bacteris. Aquest mètode s’usa en espais exteriors però no és una opció viable per al control de plagues a l’interior d’edificis.

Les toxines d’organismes amb funció insecticida són produïdes per bacteris que són letals per a aquests insectes. Un exemple és la del Bacillus thuringensis, que s’incorpora en forma de gen (gen Bt) als conreus per fer-los resistents a les plagues.

D’altra banda, els insecticides bioracionals es poden definir com a principis actius que alteren processos fisiològics i de mecanismes de comunicació dels insectes. Se’n distingeixen diversos grups o tipus, segons el seu mecanisme d’acció. Els reguladors del creixement dels insectes  interrompen els processos normals de creixement i desenvolupament dels insectes a base de diferents mecanismes. Els anàlegs de l’hormona juvenil (també anomenats “juvenoides”) són substàncies anàlogues a les hormones que regulen la fisiologia dels insectes; és a dir, impedeixen la metamorfosi de l’insecte perquè inhibeixen la diferenciació dels caràcters adults i perllonguen, per tant, l’estat larvari. Els inhibidors de la quitina impedeixen el desenvolupament de la cutícula dels insectes o exoesquelet. Finalment, els inhibidors de la mateixa hormona juvenil –encara en fase d’estudi– provoquen una metamorfosi precoç i en resulten insectes immadurs i petits que no es poden reproduir i moren aviat. Aquests inhibidors són útils en plagues en què el dany és produït per les larves.

Pel que fa a les feromones, es tracta de substàncies que s’alliberen al medi i actuen modificant el comportament de l’insecte. N’hi ha de diversos tipus: d’atracció sexual; d’agregació, per atreure’ls a llocs favorables per refugiar-s’hi o niar-hi, per a l’atac a un hoste, i a zones d’abundància d’aliment, etc.; traçadores, per marcar el camí a llocs d’establiment de la colònia o llocs on poden trobar aliment (per exemple per a formigues i tèrmits); d’alarma, que provoquen al receptor la fugida o l’atac en massa (per exemple en abelles, formigues i tèrmits);  dissuasòries, per exemple, per impedir les postes al mateix lloc; i inductores de canvis fisiològics a la mateixa espècie.

Tots aquests mètodes biològics es fan servir en el control integrat de plagues, sistema que permet controlar els organismes perjudicials utilitzant estratègies de pràctiques de control i prevenció per tal d’evitar que les plagues superin el llindar de dany o tolerància, així com prioritzar mètodes que minimitzin la utilització de biocides, mitigant o reduint al mínim els riscos que plantegen aquests productes per a la salubritat dels productes alimentaris i del nostre entorn.

Els professionals especialitzats tenim en compte tots els factors que intervenen en l’aparició i desenvolupament d’una plaga a l’hora de fer un pla per al control integrat. Tot plegat per utilitzar els mètodes més adients, ja sigui a través de mesures preventives (higiene i sanejament), mètodes passius (barreres físiques que dificultin el l’accés i al màxim possible el refugi i l’alimentació), i mètodes actius (físics i mecànics, biològics o ecològics o químics, minimitzant aquests últims tan com sigui possible).

Aquesta metodologia de treball en els plans d’actuació de gestió de plagues o en els de salut ambiental i alimentari representa una manera més sostenible d’evitar la proliferació d’organismes nocius minimitzant els riscos per a la salut i el medi ambient.